divendres, 25 de desembre de 2009

Conte de Nadal (1)

L’espera se’m fa eterna. Tenir una família de tardons em ve gran. I no és que ara tinga pressa, però a ells tant els hi fa: sempre apleguen tard.
Com me’ls conec i patisc, feta la llei, feta la trampa: ells no ho saben, però sempre els convoque una hora abans. Això no els estalvia la meua cara de pomes agres, com si, de fet, els meus enfadosos de l’ànima ho hagueren aconseguit una altra vegada, i ja no hi hauria festa ni amb qui clavar-se. I és un paper que el tinc assumit.
Guardeu-me el secret.

Cap comentari:

Publica un comentari